Tastant per primer cop la màgia de la xarxa

Com a post 3003, avui recordaré un dels posts que m'han portar més sorpreses.

Era el mes de Juliol de 2008, tot just feia poc més d'un any que tenia la meva primera Col·lecció de Moments allotjada a Bloctum en aquella època. El dia 27 de Juliol vaig publicar aquest post
Amor a primera vista.

Havíem estat a Can Santamaria de Raset. Em va sorprendre molt haver estat molt sovint tan a prop i no haver-ho conegut abans. Hi ha un museu de pintura moderna. De fet per a ser més exactes és una col·lecció privada. Els seus propietaris, una família holandesa, amants de l'art, la volen compartir amb els visitants que tinguin ganes d'arribar-s'hi.

En vaig fer un post, esmentant el nom d'alguns pintors dels quadres que hi havia i que m'havien agradat especialment.

Us poso unes imatges trobades a la xarxa, ja que en aquella època jo no feia fotos, encara:

L'entrada a la casa i al museu


Un dels plàtans i la taula del racó  que em va enamorar
El racó del jardí em va enamorar, i li vaig escriure un poema.

Els comentaris d'aquest post per una blocaire novella com era jo, van ser super emocionants.  Hi havia un tal Pere, que posava el seu nom, però no tenia cap perfil on clicar, perquè no era blocaire en aquell moment, que em va posar uns comentaris intrigants i misteriosos.

I em va explicar que aquesta era la casa on Antonio Machado havia passat la seva última nit abans de sortir a l'exili. I em va enviar una foto d'aquells dies. És veritat que a la façana de la casa hi ha una placa que el recorda, però jo no ho esmentava al meu post... aneu a saber per què...

,

Ens vam creuar uns quants mails, parlant de  Raset, del Museu, de la casa i de l'Antonio Machado. Fins i tot em va enviar una fotografia més personal, d'ell, de  l'any 1951, un Pere petitó i rinxolat com un angelet. També era la casa on ell anava a passar els estius de la seva infantesa.

Aquest Pere que jo no coneixia de res, al cap de poc temps, crec que era el 2009, es va convertir en autor d'un blog que segur que tots coneixeu que es diu Calle Arquímedes.


Aquest post, doncs va ser el punt de trobada amb en Pere, que amb el temps ha esdevingut un company blocaire dels imprescindibles.  Una amistat que per bé que s'ha mantingut sempre virtual, m'acompanya i em commou sovint.  Més endavant vam descobrir que tenim un amic comú, (no pas virtual, aquest cop) coincidències de la vida que fan somriure.

Un amic blocaire que deixa sempre comentaris poètics com aquest, en un post que jo parlava del desert. Poètics i preciosos. 

Marxarem tots dos
com els ocells de tardor
a llom de camell.

De bon matí la sorra no crema, diuen que més al nord hi ha un oasi i tu coneixes el camí ...

Gràcies Pere!!!

Per un altre costat, el pintor Ramon Herreros, es va trobar entre els autors dels quadres que jo citava i gràcies a aquest post va descobrir que tenia alguns quadres exposats a Raset i va poder visitar i conèixer la família que els havia comprat. També ens vam creuar alguns mails. I un dia va exposar a Sant Cugat i vaig anar a veure l'exposició. Però no hem tingut la sort de coincidir mai.

Comentaris

  1. Tinc guardats 93 comentaris, molts d'ells poètics, que t'he fet aquests darrers anys.
    Un dia te'ls enviaré.

    Una abraçada Carme.

    ResponElimina
  2. 93? Oh! quants! quina sort! M'encantarà que me'ls enviis, Pere, gràcies!!!
    Hi afegirem el que m'has deixat avui del si fossis... tan bonic.

    Una abraçada, Pere.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els títols de l'Helena Bonals

Jordi Dorca i els diàlegs poètics compartits

La Montse i les nostres complicitats